“Manuel Sotomayor Muro, un mestre en història de l'Església antiga i arqueologia cristiana al país”
El 22 de juliol ens deixava el Pare Manuel Sotomayor Muro (SJ), a l'edat de 97 anys, a Salamanca. Nascut a Algesires el 1922, on sempre s’hi va sentir unit, era un andalús amb “salero” i una fina ironia que observava les coses amb esperit crític i gran ponderació, i sobre les quals s'expressava sense pèls a la llengua, tant en mitjans periodístics -era un col·laborador habitual d'El Ideal, de Granada-, com en els fòrums dels especialistes. Era un gran erudit, un il·lustrat polifacètic i un científic de referència. Va defensar amb afany el patrimoni arqueològic, tot a costa d’encarar-se amb els poders civils -com en el cas de les obres de l'estació de l'AVE de Cercadilla a Còrdova (1991) - on es va destruir una de les vil·les-palau de l'antiguitat tardana més importants descoberta a la Península ibèrica.
Però si alguna cosa se sentia Don Manuel era historiador, tot i que va fer nombroses excavacions arqueològiques, sobretot en els forns de ceràmica romana, com els de Andújar a Jaén -el museu porta el seu nom- o els de La Cartuja a Granada, en què es van formar generacions d’especialistes en ceràmica de terra sigillata hispanica. També va excavar, al costat de Pere de Palol, a la vil·la romana de Bruñel (Quesada, Jaén) i a la basílica de Ceuta. Un arqueòleg amb totes les lletres.
Un historiador fascinat pels orígens del cristianisme en els seus vessants tant de fonts escrites com materials, fossin artístiques o arqueològiques. El seu nom estarà sempre lligat a la iconografia cristiana antiga, que va començar amb la seva tesi doctoral sobre la representació de sant Pere a l'època paleocristiana, i que va acabar consolidant-se després amb l'estudi dels sarcòfags paleocristians. Sotomayor va elaborar el corpus de sarcòfags cristians de taller romà trobats a Hispània, publicat el 1975, que reuneix tant l'estudi iconogràfic com arqueològic d'aquestes magnífiques peces, i que va postil·lar el 1978 amb unes notes històriques sobre les circumstàncies de la troballa. La seva estada a Roma -on va estudiar Història de l'Església a la Universitat Gregoriana- i la docència de Iconografia cristiana que va exercir al Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana li van permetre conèixer de primera mà els sarcòfags romans i les seves característiques principals.
Un altre dels temes que el va atraure va ser el monument de Centcelles (Tarragona), tant per l'estudi de la seva iconografia cristiana com en la interpretació del conjunt. Va participar en els debats científics amb Javier Arce, Helmut Schlunk, Theodor Hauschild o Achim Arbeiter, en nombrosos articles, una polèmica encara molt viva i lluny d'estar resolta. De fet la Facultat Antoni Gaudí –conjuntament amb el MNAT i el PIAC- participa en un congrés previst per a finals de juny de 2021 per tal d’intentar aclarir la seva funció. Amb tot, i parafrasejant un dels títols dels articles de Sotomayor, "Centcelles segueix sent un enigma".
Com a historiador de l'Església, caldria destacar dues grans obres que han format a generacions d'investigadors, una del principi de la seva carrera i una altra, com a coordinador al costat de José Fernández Ubiña, com a projecte de maduresa (2003). Parlem de l'obra La Iglesia en la España romana de la col·lecció Historia de la Iglesia en España, dirigida per García Villoslada (1979) i la Historia del cristianismo. I. El mundo antiguo (2003).
Del seu ingent llegat com a historiador de l'Església antiga caldria destacar tres temes fonamentals: el concili d'Elvira, la influència de l'Església de Cartago a les esglésies hispanes, i la cristianització o evangelització del camp en època romana i visigoda. En referència al concili d’Elvira, va defensar la seva antiguitat -a la primera dècada de segle IV- amb vehemència fins al final dels seus dies, davant de teories que proposen entendre les actes com un compendi de diverses reunions conciliars hispàniques celebrades entre el segle IV i la seva revisió última al segle V. També amb determinació va relativitzar la dependència en l'origen del cristianisme hispà que certs sectors de la historiografia dels anys 70 i 80 de segle passat defensaven. La presència dels sarcòfags romans i la seva importació primerenca ja al segle III va equilibrar la balança cap a la influència romana, sense descartar la relació africana, a l’altra banda de la balança, en un exemple meritòria d'utilització de les dades arqueològiques en la interpretació històrica. I, finalment, la relació ciutat / camp i la penetració del cristianisme al territori el va dur cap a les actes conciliars, els textos patrístics i l'epigrafia per tal de determinar l'abast en la gestació de la xarxa parroquial, i el paper jugat per l'aristocràcia terratinent i les seus episcopals. Es pot consultar la seva producció científica al portal de Dialnet.
Un adéu molt sentit, P. Sotomayor. Gràcies pel teu mestratge i pel teu bon humor. L'arqueologia cristiana d'Espanya és ara una mica més òrfena. Que els sants i màrtirs tan estimats per tu t’acompanyin al paradís. STTL. DEP.
Cristina Godoy Fernández